CASALS, ARTISTA ENTRE DOS SEGLES

Pràctica Interpretativa en el segle XIX

Existeix el supòsit que hi hauria una tradició continuada  que ens connecta amb les pràctiques interpretatives del Segle XIX. Alguns dels nostres professors al·ludeixen  a una línia directa entre ells, els mestres , els mestres d’aquests mestres  fins arribar als grans compositors romàntics, nomes a distància d’unes quatre generacions. Però  tot i que el Segle XIX queda  prou aprop del nostre, amb les seves tradicions com a llegat comú,  moltes d’aquestes tradicions s’han tergiversat amb el pas del temps i això fa que la tasca central en l’estudi de la pràctica interpretativa del Segle XIX sigui la de separar les pràctiques del passat que han restat inalterades d’aquelles que s’han vist modificades per les fluctuacions dels gustos i estètiques canviants i de les modes.

A l’època en què Casals començava a tocar el violoncel , els intèrprets tenien molta més llibertat que ara respecte  la partitura. L’autoritat aclaparant que avui exerceix la partitura no és una característica  de la història de la interpretació i ens sorprendria verificar la llibertat que tenien els músics al Segle XIX si la comparéssim amb la que tenen els músics d’avui.

Casals va dir   ‘la nota escrita és com una camisola de força  mentre que la música, com la vida mateixa, és moviment constant , espontaneïtat continuada lliure de qualsevol restricció…Hi ha molts instrumentistes excel.lents que estan del tot obsessionats per la nota impresa  tot i que té un poder molt limitat d’expressar el que la música realment significa’.

Cal entendre amb això que ,com a intèrprets, som lliures de construir significat musical de la manera més personal  i que sempre hi ha en joc una interacció entre coneixement, intuïció i emoció que cada intèrpret combina a la seva manera.

Però no hi ha dubte que la consciència històrica  pot il.luminar l’execució de múltiples maneres. La negociació de l’equilibri entre passat i present és tant necessària per la música del Segle XIX, com per la del Barroc o Renaixement.

Sempre és saludable que ens acostem a la partitura , conscients de diferències instrumentals i d’ideals tècnics i interpretatius que van governar la interpretació a l’època que la música va ser escrita. Més que està preocupats per la recuperació de cada detall, penso que l’estímul de la història  pot encendre la nostra imaginació musical, ajudant-nos a crear interpretacions interessants, personals i compromeses. Com diu Roy Howat :’Urtext versus Urgeist’ (Text original vers esperit original). De quina manera serem més fidels a la música; seguint.la cegament al peu de la lletra o tractant d’actualitzar la seva probable intencionalitat?.

Casals deia:’ L’art de interpretar és no tocar el que està escrit’. Si toquem exactament el que està escrit i res més, negligirem els aspectes  més importants d’estil que caracteritzen la música i la lligarem en una rígida’ camisola de força’. Fins pels volts del 1930 el que era pràctica interpretatitva habitual de l’època no s’acostumava a indicar a la partitura perquè el compositor ja suposava que l’intèrpret ho duria a terme.

Les pautes interpretatives molt habituals durant el Segle XIX, importants a tenir en compte i que van perdurar fins als voltants de 1930 van ser:

El valor relatiu de les indicacions de metrònom,  alteracions rítmiques freqüents,  subtileses associades a l’expressió retòrica i a l’accentuació; tendència al legato , el ‘tempo rubato’, modificació del tempo i dissociació de melodia i acompanyament, gran varietat de formes d’interpretar, ornamentacions i ornamentacions no indicades a la partitura. La tendència general de les interpretacions romàntiques era de ser volàtils, flexibles amb línies generals vigorosament projectades però relativament informals en el detall rítmic

Els instruments de la família del violí no van canviar substancialment  durant el Segle XIX. El model d’arc Tourte, desenvolupat pels volts de l’any 1785. Cada vegada va anar guanyant  més adeptes. El disseny d’aquest arc facilitava molt l’execució dels objectius  expressius i estètics de l’època; més volums, més legatos, noves combinacions de cops d’arc, articulació més incisiva, més cops d’arc saltats (sautillé, spiccato,ricochet).  Les cordes eren de tripa , que permetia matisos molt subtils a l’hora de frasejar. Les cordes inferiors dels cellos i violes  i el sol dels violins eren de tripa entorxada amb plata  o fil de coure entorxat de plata. El violoncel.lista alemany Romberg  va idear un batedor que feia una inclinació  al nivell de la corda inferior. Això permetia vibracions més amples  i per tant més volum. El francès Servais va introduir la pica  del violoncel entorn de 1850 i aquest canvi afegit a les ‘barbetes’ dels violins  va tenir una funció estabilitzadora  dels instruments que a la vegada va comportar més llibertat en els canvis de posició i en els digitats i per tant més unitat de timbre en les frases. La posició perpendicular de la mà esquerra vers el mànec es va anar imposant  a l’antiga posició obliqua, derivada de la tècnica del violí.

Els glissandi o portamenti, lliscaments perceptibles en els canvis de posició, es consideraven indispensables  a l’hora de frasejar mentre que el vibrat s’utilitzava només com a color o ornament per articular una melodia i no com una part constituent del so. Així el descriuen Dotzauer i Romberg  en els seus tractats mentre que Duport el negligeix del tot. La gran flexibilitat del tempo i també de certs aspectes rítmics, no indicats a la partitura, era una característica prevalent en la pràctica interpretativa de l’època.

Caldria contrastar el que proclamava Casals: l’art d’interpretar és no tocar el que està escrit’ amb el que reclamava Ravel : ‘No demano que la meva música s’interpreti, només que es toqui’ o Stravinski quan deia: la música no s’ha d’interpretar, s’ha de transmetre ‘

Casals va viure en un canvi de Segle on van coexistir aquestes dues tendències  de interpretació lligades íntimament a ideals i situacions externes a la música mateixa. Els nous ideals de interpretació objectiva, plens d’exigència, van anar creant a poc a poc una nova classe d’intèrprets  poc tolerants a l’actitud altament subjectiva i individualista dels romàntics i compromesos a interpretar música d’acord amb les intencions del compositor. Eduard Hanslick publica el seu famós manifest de la interpretació objectiva, ‘El bell en la música’,  l’any 1854. Però encara que la tendència general s’adheria cada vegada més i més estretament a les instruccions contingudes en la partitura, no va ser fins al Segle XX que la fidelitat al text del compositor es va entendre com una adhesió rigorosa al significat literal de la notació musical.

Un altre fet de la segona meitat del segle XIX que va canviar lentament l’actitud  de l’intèrpret i del públic  envers la interpretació va ser la invenció i desenvolupament de l’enregistrament. Pels volts del 1920 els músics eren molt més cohibits  amb el que estaven fent. Interpretacions individuals podien sonar amanerades si es  sentien repetidament sense variació. A la segona meitat del Segle, la gent semblava preferir gravacions pulcres i acurades de la notació, amb la interpretació reduïda a marges de canvi molt estrets.

Casals no es cansava de recordar que havíem de tornar als vells principis; ‘les velles regles han estat oblidades!’. La seva dicció i articulació excepcional amb el violoncel agafaven com a model la parla humana, com en la música del Barroc i els seus frasejos i línies cantabiles imitaven el cant. Però aquests models ja no eren els més adequats per moltes  tendències musicals del Segle XX.

Com a intèrpret Casals representa l’equilibri just i harmoniós entre les dues tendències interpretatives que s’han evidenciat al llarg de la història de la música. M’agrada una frase que repetia sovint en classes i assajos  que resumeix bé la seva actitud interpretativa:

‘Fantasia però amb ordre!’.

BIBLIOGRAFIA

‘Casals and the art of interpretation’ D.Blume

‘Authenticity and Early Music’ Ed. N.Kenyon

‘The History of Music in performance’ F. Dorian

‘Performance Practice’  New Grove

‘Musical performance, a guide to understanding’ Ed J.Rink

‘The Cello’ Ed Robin Stowell

‘The Interpretation of Music’ T.Dart

‘A Performer’s Guide to Music of the Romantic period’ Ed A.Burton

‘The history of violin playing from it’s origin to 1761’ D.Boyden

‘Modern Music’ P.Griffiths

‘Poetica Musical’  I.Strawinski