UNA PETITA VEU EN MIG DEL CAOS

El violoncel de les trinxeres

Us vull explicar la historia d’un violoncel molt especial: el violoncel de les trinxeres.

Un dia  l’especialista de instruments de corda, Charles Beare, tot dinant amb el violoncel·lista Steven Isserlis, li va  explicar que en els anys 60 va rebre la visita d’un tal Mr Harold Twiggs. Aquest senyor va arribar a la seva botiga amb una antiga caixa de municions   de la primera Guerra Mundial. D’aquella caixa,  va treure un cello plegable fet entorn a l’any 1900  per l’empresa WE Hill & Sons. Aquesta mena de cello es construïa per fer servir pels viatges i  s’anomenava un ‘holiday cello’. El Sr Twiggs volia despendre’s d’ aquest cello  que ja no  podia tocar. Charles tenia  la impressió que sobretot, buscava algú que apreciés la historia tant particular del seu instrument. Era la següent:

El jove Twiggs va servir al Royal Sussex Regiment durant la Primera guerra mundial i se’n va emportar a les trinxeres aquest cello desmontable per tocar durant els llargs moments d’espera i angoixa al front.

El violoncel porta la insígnia del seu regiment i també unes paraules tallades a la fusta del poeta de guerra Edmund Blunden, que estava en el mateix regiment que el Sr Twiggs.

Steven Isserlis, impacient, li va pregar a Charles que li ensenyés  el més aviat possible. Quan el va tocar es va emocionar: sentia que l’instrument tenia un esperit dolç i tranquil i que ben segur  a les trinxeres  havia sonat com una veu petita però ferma que clamava pel retorn a la normalitat, a la pau, en mig de tot el caos  i horror de la guerra. Però, tenen esperit, ànima els objectes?

Podem contaminar-nos d’experiències testimoniades  o aspectes de les personalitats dels seus amos? Tot això es pregunta Steven Isserlis en l’article del Guardian que trobareu en aquest link.

Jo, sovint m’he preguntat per l’historia del meu cello nascut a Bristol l’any 1803. Quines coses haurà presenciat i com hauran estat les vides dels seus propietaris al llarg dels segles? Poder posseir, tocar el violoncel d’algú que admires crec que t’imbueix d’una força especial.

Durant els meus estudis al Royal College of Music de Londres, vaig haver d’estar una llarga temporada sense el meu cello degut a una reparació  que va patir. Em van deixar un cello que havia sigut propietat del Prince Charles. Era un violoncel anglès amb un so molt dolç, similar al meu . Tenia la insígnia del príncep tatuat a la fusta. El vaig acceptar amb agraïment però resignació: quina pena custodiar el violoncel d’aquest ‘royal’ insípid i amb idees artístiques tant retrògrades i no un instrument  d’alguna de les meves heroïnes de nena com la Maria Stuart d’Escòcia o l’Anne Boleyn! Està clar què no existien encara els violoncels a l’època que van viure i morir decapitades aquestes   dones fortes i lluitadores . Tampoc  haurien pogut tocar el violoncel; un instrument reservat per homes de classe humil.

El petit cello de les trinxeres va robar el cor a l’Steven Isserlis i a través dels seus concerts i gravacions, li va tornar a donar una vida i veu. Una veu que desgraciadament, té tota la vigència del món en aquests moments.

Us adjunto un link a l’ himne’ Jerusalem’ que interpreta Steven Isserlis amb aquest cello. Aquest himne de 1916 , que cantàvem a l’escola primària de nens durant la congregació matinal diària,  té una càrrega nostàlgica molt forta. Com el concert d’Elgar per a violoncel i orquestra és música de dol; de coses que ja no podran ser.

Però per no perdre‘ns en la nostàlgia també us adjunto una gravació del Steven tocant el Preludi de la 1ª suite de Bach per a cello sol de JS Bach. Aquesta peça per contrast, està plena d’energia positiva i impuls cap endavant.

Aquests dies estem vivint entre el dol i l’esperança. Estem enterrant els nostres morts i a l’hora fent néixer noves formes de funcionar, de viure millor en societat i amb nosaltres mateixos.

És difícil mantenir-nos serens, creatius i positius en mig d’aquest caos. Davant de l’espectacle de tot el que hem perdut i  del nostre món què està mutant amb tanta rapidesa cap un paradigma desconegut i incert.

Crec que la música ens podrà ajudar molt durant  aquesta etapa i la que seguirà. Els qui tenim la sort de tocar un instrument som doblement afortunats i és important no defallir en el nostre estudi, al contrari; aconseguir tot el que no vam tenir temps de fer abans del confinament.

Els qui no son músics esperem que, a través de la seva pròpia experiència, arribin a la conclusió que quan sortim d’aquest moment d’emergència serà essencial defensar  a capa i espasa la industria  i l’educació musical  per assegurar la  continuïtat de  la salut mental i espiritual de la nostre societat.